TALLER: Figures de fang Dogū

Dins del marc de les activitats Mensuals d’Irasshai, aquest divendres a partir de les 5 de la tarda, oferirem als socis i a les persones que hi vulguin assistir un Taller de creació de Figures Dogü

QUÈ SÓN ?

Les figures de fang Dogu són petites figuretes de fang i sobretot de ceràmica, de forma hominoide, fetes durant el període Jōmon (1400 al 400 aC), però sobretot durant el primer mil·lenni aC., segurament provinents de la cultura Kamega’oka del norest del Japó. Són unes figures que no van arribar al següent període ceràmic, el Yayoi. Solen tenir els pits grossos, la cintura petita, els malucs amples, senyal de fertilitat femenina, i possibles senyals de divinitats femenines. Algunes figures tenen la panxa inflada com si estiguessin embarassades, apuntant que segons la cultura Jomōn estaríem parlant de deesses mare. Segons els estudis, estarien associades a ritus xamànics, i el seu estil deriva segons el lloc d’exhumació i de creació. N’hi ha catalogades unes quinze mil al Japó.

Són més figuratives que realistes, solen tenir la cara gran, extremitats petites i cossos compactes. Alguns sembla que portin ulleres semblants a les de la cultura inuit, tot i que serien molt posteriors. Solen tenir marques de decoració a la cara, pit i esquena, que suggereix tatuatges o incisions amb bambú. També tenen decoracions amb cordes o petxines.

Pel que fa a la seva utilització en rituals, ens hem de remuntar al que diuen el Nihonji i el Kojiki, els llibres bàsics de la mitologia japonesa, i a la interpretació posterior que se n’ha fet, de la qual n’hem tret el següent.

Izanagi, un dels dos grans pares celestials, tenia tres fills, que constitueixen la tríada divina de la mitologia Japonesa: Tsukuyomi no Mikoto, déu de la lluna, Amateratsu Ohomikami, déu del Sol, i Susa no Wo no Mikoto, o Home Valent de Susa. Aquest últim era el déu de la infertilitat i les desgràcies, entre altres coses, i va fer moltes maldats al llarg de la seva existència. Una d’elles, va ser arrancar la pell d’un cavall en sentit contrari i tirar-lo a la sagrada sala de teixir d’Amateratsu, provocant la mort de la seva teixidora. Com a resultat Amateratsu es va tancar en la Celestial Casa de les Roques, i durant un temps es va deixar de distingir el dia de la nit. Quan i com va sortir Amateratsu és una altra història. Aquí ens interessa el fet que la pell d’un cavall espellat en sentit invers provoca la mort. Trobem paral·lelismes en la cultura japonesa en els que fer coses del revés provoquen el contrari (alçar una copa per beure i aplaudir eren benediccions, però si es feia en direcció contraria, encara que no consta en lloc com es feia exactament “en direcció contrària” provocava la mort), per tant, i en base a això, no és incorrecte pensar que podria haver-hi ritus xamànics o religiosos que fessin pensar en la pell com una benedicció.

Una altra pista es troba en els relats sobre l’origen de la mort al Japó. Segons alguna tradició oral, una de les versions més exteses explica que Tsukuyomi va sentir pena per la curta vida dels homes, i odiava la serp per la seva maldat. Per tant, va enviar un emissari amb aigua de la vida pels homes i aigua de la mort per la serp. Però a mig camí l’emissari va descansar, i la serp va aprofitar per beure’s tota l’aigua de vida, passant a renovar la pell en lloc de morir. Altres tradicions expliquen que primer era l’home qui renovava la pell, però més endavant, ja fos per descuit o per maldat de la serp, va perdre aquesta habilitat en favor d’ella. Per tant el fet de perdre la pell vella a canvi d’una pell nova suposaria una nova vida.

Tot i que les fonts escrites japoneses no tenen constància d’aquest fet, hi ha un paral·lel en les cultures precolombines mexicanes. Allí, un cop l’any, un home era escollit per ser l’encarnació de Xipe Totec (la traducció aproximada seria “Nostre senyor, el sense pell”), el déu de la vegetació que desapareixia. Se li arrancava el cor, i la seva pell era arrencada i se la posava un sacerdot, que encarnava el déu de la vegetació entrant, per afavorir que, com deien les escriptures sagrades (L’Himne de Xipe Totec) “el nou déu es posés la nova pell de la vegetació fresca i renovada”.

Aquí és on trobem les semblances amb el Dogū de Jomōn. L’explicació que en fa Carl Henze, estudiós de la ceràmica Jomōn, és la següent: “ulls extranyament tancats amb un cèrcol exterior sobresortint, una boca doblement bordejada, com si fos una doble parella de llavis, un nas reduït i amb marques al voltant com les que es fan quan es tiba en excés un teixit”. Per tant, estaríem parlant de màscares amb la pell superposada.

Els ulls solen ser la part més gran i representativa, i estan tancats i inflats, donant idea de mort i foscor, però el simbolisme de la figura ens porta més enllà d’això. També recorda el naixement del sol i la lluna (Amateratsu no Ohomikami i Tskukuyomi no Mikoto) quan Izanagi, al sortir dels inferns, es va rentar els ulls (Susa no Wo no Mikoto va néixer quan Izanagi es va rentar el nas). També aquests ulls ens poden recordar, vist des d’un punt de vista científic al d’un embrió. Per tant, aquestes cares ens poden recordar a la metàfora del renaixement de la lluna, que mor i ressorgeix a una nova vida mes rere mes davant els ulls dels habitants del Japó primitiu, fins al punt que una antiga figura Kamega’oka, no només té la “doble pell”, sinó que a més té una doble espiral al mig del front que es pot interpretar com la revolució de la lluna, i dues banyes que s’interpreten com les dues banyes de la lluna creixent.

No obstant aquesta explicació, la funció de les figuretes encara és poc clara. Alguns atribueixen el seu funcionament a amulets per portar bona sort o que es complissin determinats desitjos, fet al que dónen suport que poques figures es trobin senceres, ja que a la majoria els han seccionat alguna extremitat, com si fossin exvots primigenis. Podrien formar part de ritus xamànics per eliminar la malaltia transferint-la al Dogū, i que després fos destruït, eliminant la malaltia, o en el seu defecte, qualsevol altre infortuni. També podrien dur-se a terme aquestes amputacions en rituals de fertilitat.

Per tant, el Dogū és una figura que tot i que la seva funció no és gaire clara, pretén evocar fertilitat, renaixement, renovació, pèrdua d’allò que és antic i malalt en favor de quelcom que és nou, sa i pur.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *